Puigdemont i Catalunya - 3ª Part

LES MEVES CRÒNIQUES DES D'AMÈRICA

TERCERA PART

Carñes Puigdemont, encara President de la Generalitat de Catalunya

REVISIÓ DELS VALORS DELS SEGLES DIVUITÉ I DINOVÉ

L'home té una tendència irresistible a generalitzar, a construir teoríes  d'eterna durada sense altra peu que un transitori estat present.

En reunir ara uns breus assaigs com qui ajunta les barnilles disperses d'un vano, no faig sinó obrir el ulls del lector a les diverses perspectives d'un pensament, o més ben dit, d'una sola actitud de la intel.ligència. El noucentisme s'ha distingit a Catalunya per la furient manifestació d'un anhel mai resolt i que també es va manifestar en el vuicentisme. Dominats aquells pròcers del divuité i dinové per la realitat, l'angoixa es va presentar degut als seus deliris. Els seus projectes se'ls emportà el vendaval perquè creien que el poble català duu al món un misatge que cap més poble pot duu.

Segons ells es produirà un nou esperit del qual altres pobles s'enriquiran amb un esplet de formes originals. No hi ha dubte que havía de treurel's del fang embrutidor que xipollege en un idealisme infecte. La generació realista es delia per fruir i lluitava contra la que volía assaltar les posicions dominadores del poder espanyol. Cal dir que els problemes més vitals de Catalunya no es van resoldre, a l'època degut a una burocràcia formada per una caterva de saltimbanquis.

Jo penso que el que es lleva a defensar, doncs, la independència d'una "nació", dotada de potències de vida, no lluita simplement per una combinació política o per una lligada d'interessos econòmics, sinó que prepara els camins d'una nova revelació de "la idea divina". Es el que preten Puigdemont?. Té un sentimentalisme de vell que fa trobar d'enyor les coses passades?

Quan una transmutació de valors s'ha produït en l'atmosfera humana, passen coses semblant a les que produeix un canvi de vent. Allò que abans ahurie fet ploure, ara asserena el cel, la humitat anterior es torna ursura, la fulla abans mústiga s'entendreix, la pols cruix sota el peus ara ès flonja i blana. Heus aquí una concepció peculiar de la passió nacionalitzant. Perquè segons ella la "nació", d'aquestes "idees de bondat i de bellesa, que son divines i per tant comunes a tots els homes, dòna una manifestació pròpia referent a cada mena d'essers, de coses, i d'accions. I tota l'existència nacional ès la gestació profunda, per l'instrument del propi esperit, d'un nou arquetipus de bellesa i de bondat".Me'n recordo de la potenciació que de la raça aria va fer l'Hitler l'any 1933 respecte de l'Alemanya nazi: "L'Alemanya dels mil anys", deia Goebbels. Ja es va veure la conseqüència: tot era literatura i política de l'absurd. Un joc de gran perill.

Ara mateix, avui, en fan riure les narracions que al sgle dinové feien plorar. Tot el sentimentalisme anyoredís d'aquells temps no tornarà els valors trasmudats d'una estructura passada de moda. Fa massa anys que a Catalunya s'han desvesat de comtemplar les coses desde el punt de vista de l'acció. "Cal que tornem a començar", diuen i efegeixen els independistes: "Hem de treure del fang embrutidor el nostre art i la nostra literatura, que xipollegen en un realisme infecte".

Un sentimentalisme greixós, una grollera insistència en el detall inexpresiu, una mena de moral gasiva que mutila tota exuberància vital, y aquest ordinari concepte d'una revolució de principis estantisos, treuen agilitat a les creacions d'avui, preferides, segons es veu per la gent en un 33%.

L'home català dels segles divuité i dinové vivía en el cercle d'un món limitadíssim, per el qual valien les seves veritats i les seves mesures. Les seves lleis que semblaven explicar-ho tot, en aplicar-se a les noves dimensions varen fer fallida, i en  esfonsar-se en la sèrie de causes sobrevingudes, el vell principi de causalitat es va perdre entre la subtil incongruència dels fenòmens que surgiren

Carles Puigdemont, que d'història de Catalunya sembla que en sap poc, -malgrat hagi estudiat filología catalana-, ha perdut el seny, i la seva causa es pot trobar en la confusió actual que hi ha a Catalunya. Cal considerar-la transitòria?. Puigdemont creu i ho diu "que quan les investigacions actuals hagin exhaurit les possibilitats dels nous mètodes emprats, el detractors del seu projecte, s'adonaran que el desig d'independència, de soberania única, s'havian sumergits i nous arquitectes solcaran les mars desconegudes a la recerca del valors del poble català". Tot aixó és molt poètic. Producte d'un il.luminat?

En la marxa del meu pensament crec que cada poble, en quant a la realització d'una cultura i d'una educació, té dret a crear-la i a seleccionar-la d'acord al seu tipus de selecció. Però no tenen dret a que les seves forces cegues intervenguin apassionadament per emmotllar als futur infants a la seva ideologia i sectaria manera de formar alumnes innocents.

Vull dir i dic a Carles Puigdemont que un poble no és -com un ocell que refila el seu cant a la bardissa sense pena ni glòria, i, que, acabat de dir, acabat d'oferir-, sinó un tresor que tots els homes i tots els pobles heretaran en bondat i en bellesa.

Penso que no cal allargar més aqiesta síntesi de la Catalunya del segles divuité i dinové.

Ramón Quiñonero Solano, autor d'aquest estudi

CONCLUSIÓ

Altres manifestacions hi ha que no són prou marcades per a ésser ben característiques. Em refereixo principalment a l'activitat científica i al moviment obrer. Alguns volen que la ciència tingui una expressió pròpiament i essencialment característique en cada cultura, i s'esforcen a dur aqueixa característique fins a les matemàtiques i a les concepcions més pures. En aquest sentit la ciència no pot aparèixer amb llum pròpia en una societat tocada de provincialisme, com les que acabo d'anomenar.

El segle XIX ha d'ésser, doncs, considerat com un període gregari, indicador, per les seves especials activitats de les possibilitats futures. El seny realist, empíric i observador del català el decanta des dels primer moments de la seva renaixença cap a les ciències naturals.