Puigdemont i les seves desventures

 

Carles Puigdemont, President de la Generalitat gràcies a l'Artur Mas.

PUIGDEMONT I LES SEVES DESVENTURES

LES MEVES CRÓNIQUES DES D'AMÉRICA

PRÒLEG

Puigdemont no ha deixat mai de ser un funcionari, abans de ser un estudiant de filología catalana. Nasqué a Amer, un poble de Girona. Actualment té 54 anys. Va conviure durant 10 anys amb una dona intel.lectual a Girona ciutat i fou un dels redactors del diari independentiste AVUI. Més tard fou el seu redactor en cap. No obrí mai un bufet d'advocat ni es dedicá a la banca. Donat el seu temperament, ni cal recordar que a tongades s'avia dedicat intensament a la política. Si desenganyat se n'apartava, hi retornava en compliment de deures que li semblaven ineludibles. Deure o passió, totes les diverses activitats que exercí l'il.lusionaven. Tot era per a ell obra de creació en funcions de la seva condició de independestista radical. En encetar-les, segurament s'imaginava que descobría el seu "jo" més autèntic, i exultava amb la joia de autoretrobament. Una dona rumana, de grans facultats intel.lectuals, és la seva actual esposa amb la que té dues filles. Ella va formar part de l'AVUI, degut a l'influència del seu marit.

De totes les activitats, la més constant, la que mai no ha abandonat, és la política. La política és el seu esplai, el seu refugi, el seu mitjá de comunicació, a través del qual, ell creu que pot oferir als altres el millor d'ell mateix que és, en definitiva, el concepte de l'independestisme més radical. Fou alcalde de Girona i, més tard, a conseqüència de la defenestració per la CUP de l'Artur Mas, va ésser anomenat per el dit del mateix Mas, President de la Generalitat. Viu a Girona ciutat amb la seva esposa i filles i cada dia va a Barcelona i torna a Girona.

Ramón Quiñonero Solano, autor d'aqiest estudi.

De com ha germinat, nascut i expellit cada una de les seves accions  ho deixa aclarit, entre saboroses confidències que he tingut per part d'amics d'ell -jo vaig viure a Girona durant 14 anys-, la seva habitud d'encapçalar tota mena de protagonisme. Al igual que ha tastat tantes formes diferents de vida, en les seves activitats polítiques i de govern no s'ha volgut limitar -i jo crec que no hauria pogut-, a polsar una sola corda que tingués a veure en la moralitat i amb l'ètica personal i professional. No es pot dir que en el Puigdemont hi ha associat el pensador on hi traspuen les seves preocupacions morals. És un home que no s'inclina a cercar els mòbils de la conducta humana, dels seus drames personals, familiars i patriòtics, de manifestacions col.lectives pro-seny, delitantse en la transfiguració de fets per a infondre'ls el que ell considera que tenen un mes autèntic significat, sense adonar-se que la seva obra, en conjunt, no ajuda a comprendre la configuració moral de Catalunya, o el que en paraules aproximadament seves, podriem dir "el sentir de la civiltzació catalana".

Crec que el seu darrer "treball" té encara moltes págines a recorre i que, per tant, queden inèdites degut a la seva més alta i pura vocació i als seus sentiments desconhortadors.
                        ======================================

LES MEVES CRÒNIQUES DES D'AMÈRICA

REFLEXIONS, SIMBOLISMES I METÀFORES

ELS GOVERNANTS DE CATALUNYA - UNS PERFECTES INÚTILS

PUIGDEMONT UN POLÍTIC DE VALOR ESCÁS

PRIMERA PART

Carles Puigdemont, President de la Generalitat de Catalunya.

Els temps futurs no portaran el triomf de l'estèril esforç de Carles Puigdemont per imposar una dictadura totalitaria. Déu i la natura només exigeixen, per al manteniment de l'home, coses ben senzilles. Les coses rares i les que costen d'obtenir son inútils i no satisfan més que la vanitat i el desori. No són els vins deliciosos, ni els plaers carnals, ni els requisits de què es pot carregar una taula magnífica, lo que ens fa agradable la vida, sinó més aviat un esperit previsor, que cerca la raó de lo que s'ha d'escollir o d'apartar, i que allunya les opinions que poden pertorbar la nostra exostència.

Però ara aquí no parlo de lo que rigorosament ha de ser, mes de lo que ha sigut, i en aquest camí només trobo la misèria -com ideal de santedat-, que han posat -per escapar de les presons degut als gran robatoris que des de fa 30 anys han depullat les caixes de tots el ciutadans de Catalunya, i en certa manera del Banc d'Espanya-, els Pujol, el Mas, el Puigdemont i tants d'altres seguidors utópics d'una manifestació no desitjada per el 66% dels catalans, de l'Estat espanyol, d'Europa, dels EE.UU. i de la Comunitat europea en general.

Mai han pogut representar un anhel col.lectiu, mai ha existit un poble que posés en el seu progama regional el renunciament als bens de la terra.

Sembla que a l'Edat Mitjana les societats cristianes del migdia d'Europa van  a realitzar l'anorreament de la raça amb la práctica dels vots de pobresa i de castedat, peró aviat la naturalesa brota en els claustres dels convents, llença el dimoni en els cenobis i hostitza furiosament els solitaris anacoretes.

Així com la falta de salut en el cos fa davallar l'esperit a les fangositats de la matèria i l'absència de gentil hermosura fa sentir a l'ànima el contacte amb l'enemiga realitat, la privació absoluta de la riquesa, al posar en perill la nostra existéncia, la retorç en pertorbadores angúnies.