Damunt l'altura - Miquel Costa i Llobera

Miquel Costa i Llobera - 1854 - 1922

Hoy les ofrecemos Damunt l'altura del excelso poeta mallorquín Miquel Costa i Llobera, cumbre de la poesía mallorquina-catalana-valenciana-balear, nacido en Pollensa en 1854 y que falleció en 1922 en Palma de Mallorca, mientras celebraba.la misa.

DAMUNT L'ALTURA

           Quan veig la terra e la mar,
           E'l cel e aug ocells cantar,
           Ladonchs he al cor tal douçor,
           Que han no la senti major.
                        RAMON LLULL

Damunt lo front de la serra,
bé pots, cor meu, reposar
suspès entre cel i terra
sobre l'abisme del mar.

Oh Vida de tota vida!
Oh Font eterna d'amor!
De ton Ser que no té mida
veig ara la resplandor!

Veig tes ales que es despleguen
tot lo creat abraçant,
i mos genolls se dobleguen,
se dobleguen adorant.

De vida, llum i harmonia
rebull l'espai sense fi,
jove com el primer dia
que l'ull de l'home s'obrí.

Les roques mig trabucades
damunt la mar sense fons
on sols passen les ventades,
les boires i los voltons;

lo pinar que se desplega
baix de mos peus onejant,
mantell immens que rossega
d'aquesta roca gegant;

la mar de blaves planures
que en el cel se va perdent,
i el cel de blaves altures
on se perd lo pensament;

Tot viu, tot alena i canta,
canta l'himne de l'amor...
Obra de Déu bella i santa,
poema del Creador!

Jo vui sentir ta harmonia,
ton llenguatge mig comprès,
així com infant sentia
la dolça cançó del bres.

Vull veure les riques festes
de ton sol enamorat,
i dins tes coves ferestes
vull sentir la tempestat.

Del molar, rei de les ones,
vull veure el salt poderós;
de lliris i papallones
vull sentir el bes delitós.

De l'avenc a l'estelada
vull espaiar l'esperit
per dins vents i nuvolada,
terra i mar, aubes i nit.

De ta essència beneïda
vull rebejar lo cor meu;
vull viure d'aquesta vida
que acosta l`ànima a Déu!

Nou esperit mes entranyes
fa commoure i tremolar,
i sobre mars i muntanyes
sembla que puga volar...

Plers mai sentits a mi vénen
del fons de los cels oberts,
i los meus braços s'estenen
per abraçar... l'univers!

. . . . . . . . . . . . . . . . . .

Poesia, poesia,
Verge dels càntics divins,
amor de l'ànima mia,
germana dels serafins,

vina ja: l'hora sagrada
en què parles a mon cor,
ja escampa sa llum daurada
damunt lo dia que es mor.

Ja, entre les veus de misteri
que s'aixequen de la mar,
la remor de ton salteri,
oh verge, sent ressonar.

Vina ja; i damunt la serra,
sols a davant del Senyor,
cantem  amb cels, mar y terra
l'himne sagrat de l'Amor!

         1874 - Miquel Costa i Llobera